Per què el Priorat dona tan poc raïm
Hi ha una xifra que explica la DOQ Priorat millor que cap altra: sis mil.
Sis mil quilos per hectàrea són, amb caràcter general, el màxim que podem collir cada any de raïm negre. Si vols millorar la qualificació del teu vi dins de la mateixa DOQ, per exemple per qualificar-lo com a Vi de Paratge, aquesta xifra encara baixa més: quatre mil quilos. La Gran Vinya Classificada, tres mil.
Hi ha poc més de 2.200 hectàrees plantades a tota la DOQ. És un territori petit que es defineix, sobretot, per aquesta escassetat buscada. De tota manera, encara que volguessis collir-ne més, tampoc no podries. La geografia, precisament, no juga a favor teu.
La pedra
El sòl característic del Priorat és la llicorella: una pissarra degradada, negra gairebé blava, sovint amb traces vermelloses o ataronjades, que s’esfulla en làmines i que gairebé no té matèria orgànica. No reté l’aigua. Quan plou sobre sòls de llicorella, l’aigua es filtra cap avall i desapareix ràpidament.
Per a un cep, això són bones i males notícies alhora. Les dolentes són que no queda res a la superfície i el sòl s’asseca. Les bones són que, si l’arrel té paciència, pot baixar metres entre les esquerdes de la pissarra fins a trobar la humitat que queda a sota. Els ceps del Priorat, en realitat, "creixen" cap al subsòl.
A un cep que dedica bona part de la seva energia a estendre les arrels li queden menys forces per produir quilos. Dona menys raïm, amb grans més petits, de pell gruixuda i poca polpa. Però aquesta és també, exactament, la proporció que ens aporta color, tanins i concentració al vi.
El cel
El Priorat és una olla. Queda tancat entre la serra de Montsant, al nord, i les serralades prelitorals, al sud. Aquesta ubicació tan singular li dona molta insolació i molt poca pluja.
Però, a més, li dona amplitud tèrmica. A les parts altes, prop dels 700 metres, la diferència de temperatura entre el migdia i la nit pot superar els vint graus. Aquest contrast tèrmic és el que permet que el raïm maduri sense perdre l’acidesa: més sucre, sense perdre frescor.
L’aigua (la poca que hi ha)
El reglament de la DOQ Priorat no ens prohibeix regar, però gairebé: el reg del Siurana s’ha d’autoritzar prèviament i només es pot fer quan sigui necessari per a la supervivència de la planta o per assegurar la qualitat del raïm.
Dit d’una altra manera: podem regar per salvar un cep, però no per fer-lo produir més. Fins i tot por semblar una mica romàntic, però per a molts dels viticultors els anys secs que van ser el 2023, el 2024 i, especialment, el 2025 van ser un drama. L’any sec es nota a l’ampolla (o, més ben dit, no s’hi nota, perquè no hi arriba). Són moltes menys ampolles.
El pendent
La majoria del paratges del Priorat fan massa baixada per a una màquina. D’aquí surten les seves característiques i famoses terrasses, els costers. Molts encara han de llaurar els seus estrets carrers de vinyes amb mules i cavalls. I la verema es fa a mà, caixa per caixa, perquè no hi ha cap altra manera de fer-ho.
No és una decisió romàntica. És l’única opció que et deixa la geografia.
De la vinya a l’ampolla
El reglament de la DOQ Priorat estableix que durant la verema no podem obtenir més de 65 litres de vi per cada 100 quilos de raïm.
Pensem ara en un cep i fem els números a l’inrevés. Per omplir una ampolla de 750 mil·lilitres cal una mica més d’un quilo de raïm. Al Priorat, un cep madur pot donar al voltant d’un quilo i mig en un bon any; als sòls més pobres i durant els anys secs, força menys de la meitat.
D’aquí surt un altre número que tenim molt present a HERENCIA RUYET: cada cep és una ampolla. En un bon any, això sí.
Quan passegeu per una vinya del Priorat i compteu els ceps, gairebé estareu comptant ampolles.
Què significa això a Les Planes
La nostra finca és a la Vilella Baixa, amb ceps plantats a principis dels anys noranta al paratge de Les Planes. No és una finca homogènia: els ceps de garnatxa són més amunt, a les terrasses de llicorella, on el sòl és més pobre i la pedra crema; la carinyena i el cabernet són més avall, en terres més baixes, ja a prop del riu Montsant. Pel nord, la finca limita amb el Parc Natural de la Serra de Montsant.
Aquesta diferència es nota en el rendiment i es nota a la copa. La part alta dona menys del que hauria de donar i aporta profunditat; la part baixa dona una mica més i hi aporta frescor.
Nosaltres no fem gran cosa per treure més raïm, més enllà de posar-hi carinyo. La nostra feina no consisteix a obtenir més vi: es tracta de no fer malbé el poc que tenim. I això no és una virtut nostra, sinó una condició del Priorat. Aquest vi no és car per una decisió comercial, sinó perquè un cep, aquí, dona més o menys una ampolla.
Al setembre veremarem a Les Planes. Si voleu seguir-ho des de dins, us ho explicarem a la newsletter d’El Cercle.
